Cada obra no és més que una cadena de nexes que constitueix la història de l’art. No hi ha res que procedeixi del no-res i la meva obra està naturalment entroncada amb les idees dominants en l’art modern europeu. Tanmateix, en el meu cas particular, crec que m’he esforçat per sentir a fons el meu país i per beure també de les fonts de la nostra tradició. Crec que aquesta ha estat una aportació eficaç al nostre art. Ben pocs recordaven, en plena efervescència dels estils abstractes internacionals, ja gastats, que nosaltres havíem de donar un accent diferent perquè la nostra situació és diferent. La meva font d’inspiració, l’he trobada, doncs, vivint intensament Catalunya; al Montseny, en el gris verdós de les alsines, en el gris blau de les seves boires, en l’ocre dels seus camps. L’he trobada a Sant Gervasi, en els seus carrers silenciosos dels diumenges a la tarda, qui sap si travessats per alguna noia vestida de rosa violeta; en les grises parts que amaguen els melangiosos jardins que ja no es poden defensar del creixement devorador de l’anàrquica ciutat. L’he trobada al barri gòtic, tota la història d’un país escrita en pedres grises i negroses plenes de cicatrius. A les barriades extremes, a Sants, a l’Hospitalet, a les sortides de les fàbriques, dels tallers. Al Museu Romànic. En l’irracionalisme i exaltació de la nostra raça, des de Ramon Llull fins a Joan Miró passant per Gaudí i tota l’exuberància modernista de la nostra ciutat. L’he trobada en els nostres contactes tradicionals amb l’orient, en la nostra cultura oberta a Europa, en les nostres preocupacions socials, industrials i agràries, en les nostres lluites, en les nostres danses cara al mar, en els nostres fracassos, en la nostra sang, en les nostres esperances. Tota cosa íntimament sentida pot convertir-se després en un símbol de tota una situació universal.

Fragmento de La pràctica de l’art de Antoni Tàpies.

[Traducción: Cada obra no es más que un eslabón de la cadena de nexos que constituye a la historia del arte. No hay nada que proceda de la nada, y mi obra entronca naturalmente con las ideas dominantes en el arte moderno europeo. Sin embargo, en mi caso particular, creo que me he esforzado por sentir a fondo mi país y por beber también en las fuentes de nuestra tradición. Creo que ésta ha sido una aportación eficaz a nuestro arte. Muy pocos eran los que recordaban, en plena efervescencia de los estilos abstractos internacionales, ya gastados, que nosotros habíamos de dar un acento diferente porque nuestra situación es diferente. He hallado, pues, mi fuente de inspiración viviendo intensamente Cataluña; en el Montseny, en el gris verdoso de las encinas, en el gris azulado de sus nieblas, en el ocre de sus campos. La he hallado en Sant Gervasi, en sus calles silenciosas de las tardes de domingo, por las que pasa tal vez alguna muchacha vestida de rosa violáceo; en los muros grises que ocultan los jardines melancólicos que ya no pueden defenderse del crecimiento devorante de la ciudad anárquica. La he hallado en el barrio gótico, cuyas piedras grises y negruzcas llenas de cicatrices llevan escrita toda la historia de un país. En los barrios extremos, en Sants, en Hospitalet, a las salidas de las fábricas, en los talleres. En el Museo Románico. En el irracionalismo y en la exaltación de nuestra raza, desde Ramon Llull hasta Joan Miró, pasando por Gaudí y toda la exuberancia modernista de nuestra ciudad. La he hallado en nuestros contactos tradicionales con oriente, en nuestra cultura abierta a Europa, en nuestras preocupaciones sociales, industriales y agrarias, en nuestras luchas, en nuestros bailes de cara al mar, en nuestros fracasos, en nuestra sangre, en nuestras esperanzas. Cualquier cosa íntimamente sentida puede convertirse en toda una situación universal.]